S'estan mostrant 1078 resultats

Registre d'autoritat

Malats i Miarons, Joaquim, 1872-1912

  • 61732506
  • Persona
  • 1872-1912

Joaquim Malats i Miarons, neix l’any 1872 a Barcelona on hi mor el 1912. Fou un pianista i compositor, un dels intèrprets espanyols de finals del segle XIX que va gaudir de major prestigi al llarg de tota la seva vida i trajectòria artística i un dels pianistes més rellevants de la història musical catalana de principis de segle XX, que contribuí decididament a la difusió de la música catalana arreu del món. Els primers llocs a les aules de piano a l'Escola Municipal de Música de Barcelona o al Conservatori de París, l'obtenció del premi Diémer en la seva primera edició de 1903, i els èxits que es derivaren dels seus nombrosos concerts, especialment els interpretats en la seva època de maduresa, van consolidar la seva categoria com a intèrpret.
El context cultural i musical determina les activitats artístiques desenvolupades pel pianista: l'època compresa entre 1888 i 1910, coneguda com l'esplendor del modernisme català, influeix en les activitats artístiques barcelonines. La seva carrera artística s'insereix en el context en què la vida musical de la ciutat obre els ulls a l'exterior, a les sales de concerts s'introdueix la música de Bach, el simfonisme romàntic, l'obra de Richard Wagner i es plantegen qüestions d'estètica musical a través de la crítica especialitzada.
Malats s'inclou dins del conjunt de pianistes formats per Joan Baptista Pujol, entre ells Carles G. Vidiella, Isaac Albéniz, Enric Granados, Màrius Calado, Joan Baptista Pellicer, Ricard Viñes i Carme Matas, formats en un primer moment a l'Acadèmia Pujol i a partir de 1886, en la nova instituïda Escola Municipal de Música de Barcelona, que va suposar la regularització dels estudis musicals que es feien en acadèmies privades, dinamitzant la vida musical de la ciutat.

Pujol, Emili, 1886-1980

  • 120156228
  • Persona
  • 1886-1980

Emili Pujol i Vilarrubí nasqué el 7 d’abril de 1886 a La Granadella, situat a la comarca de Les Garrigues a la província de Lleida i morí el 15 de novembre de 1980 a Barcelona, però fou enterrat al Cementiri de Lleida.
Molt aviat començà a manifestar els seus dons per a la música i especialment la seva predilecció per a la guitarra. El 1894 es traslladà a Barcelona juntament amb la seva família amb l’objectiu de cursar les assignatures prèvies a la seva entrada a l’Escola d’Enginyers Industrials. Als nou anys va ingressar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on estudià solfeig amb Amadeo Badía i bandúrria amb Miguel Ramos, al mateix temps que cursava estudis de llengua i literatura francesa. Abans de complir els dotze anys va marxar a París juntament amb els vint-i-vuit intèrprets que formaven l'Estudiantina Universitària. Va actuar davant el president de la República Francesa, Fèlix Fauré, manifestament impressionat per l’habilitat mostrada pel petit músic en el que era el seu primer concert solista a l’estranger. Abandonà els seus estudis d’enginyeria recentment començats a la Universitat de Barcelona per dedicar-se plenament a la música. El 1900 va rebre les primeres classes de guitarra i harmonia de Francesc Tàrrega, del qual el seu magisteri havia de ser decisiu en la seva formació i de qui, amb el temps, hauria de ser el seu deixeble predilecte i el gran representant de la seva escola. El jove alumne no assimilava amb total aprofitament les sessions d’interpretació, en les que es tocaven versions de les obres originals, arranjaments i improvisacions del mateix Tàrrega. La mort del mestre el 1909 sorprengué Pujol en l’última etapa de la seva formació artística endinsant-lo en una gran tristesa. L’admiració cap a ell va quedar evidenciada en el seu llibre Tárrega: ensayo biográfico publicat el 1960. Pujol amplià més tard els seus estudis musicals a Madrid amb Agustín Campo i a Barcelona amb Vicente María de Gibert. El 1970 oferí el seu primer concert en el Cercle Tradicionalista de Lleida amb gran èxit. D’aquesta època data la seva amistat amb el guitarrista Miquel Llobet, a qui sempre l’uniren llaços d’afecte i mútua admiració, com s’observa en el dens epistolari que mantingueren.
El 1909 s’instal·là a Madrid, on oferí alguns recitals en centres culturals. El seu mecenes, el pintor de la cort Pablo Antonia de Béjar, organitzà un concert íntim al palau de la infanta Isabel al que van assistir el rei Alfons XIII i la reina Victòria. L’èxit del jove guitarrista va ser complet i Béjar, animat amb ell, el portà a Londres, presentant-lo en els cercles artístics de la capital britànica, on tot i la certa hostilitat de la guitarra, triomfà plenament. Després del parèntesi de la Primera Guerra Mundial, Pujol embarcà amb destí a Hispanoamèrica amb el propòsit de donar a conèixer el seu art; a Argentina va tenir grans èxits de públic i de crítica. El 1921 s’instal·là a París i entre 1923 i 1929 realitzà diverses gires per Bèlgica, Holanda, Gran Bretanya, Alemanya, Àustria i l’antiga Txecoslovàquia, consagrant el seu virtuosisme i aconseguint una sòlida reputació. El 1922 havia ofert la primera interpretació del Homenaje a Debussy de Falla, a París.
El 1923 va contraure matrimoni amb la guitarrista sevillana Matilde Cuervas. Atent a les ensenyances rebudes de Felip Pedrell i seguint els seus consells, i els del musicòleg francès Lionel de La Laurencie del Conservatori de París, s’inicià en la investigació musicològica sobre la història de la guitarra en temps passats. Va donar a conèixer el fruit de les seves investigacions realitzades en arxius i biblioteques en diverses publicacions i en el cèlebre concert a la Sala Érard de París, el 1927, interpretant per primer cop en temps moderns obres dels violistes i guitarristes espanyols dels segles XVI i XVII. El mèrit del virtuós i del musicòleg lleidatà va consistir a recuperar un patrimoni ignorat que havia estat ocult durant segles i que des d’aquell moment va quedar ja a disposició dels especialistes de tot aquell món.
A mitjans de 1930 va emprendre la segona gira per Hispanoamèrica, aquesta vegada acompanyat de la seva dona, amb la qual oferia concerts i audicions formant duo. La seva estada a Argentina va ser molt profitosa, ja que pogué publicar allà el seu famós mètode Escuela razonada de la guitarra (Buenos Aires, 1934), així com El dilema del sonido en la guitarra (Buenos Aires, 1934). De retorn a Europa va interpretar per primer cop a Londres, el 1934, alguns dels quartets per a guitarra i instruments de corda de Paganini. La inclusió de la guitarra en el conjunt de cambra obria un nou i prometedor futur per a l’instrument. Pujol va fer el primer recital de viola de mà al III Congrés Internacional de Musicologia celebrat a Barcelona, el 1936. Se l’havia fet construir pel famós luthier Miguel Simplicio a partir d’una rèplica d’una autèntica viola del segle XVI conservada al Museu Jaquemar-André de París. Des d’aquell moment il·lustrava les seves conferències amb aquest instrument portant terme el concepte de pràctica interpretativa.
A partir del 1941 començà la seva important tasca pedagògica i el 1945 va ser nomenat director de la càtedra de Viola històrica i la seva literatura al Conservatori Superior de Música de Barcelona. Entre 1946 i 1969 donà cursos de guitarra clàssica al Conservatori de Lisboa aconseguint el reconeixement unànime a la seva brillant i llarga labor. El 1953 i atenent les súpliques d’Andrés Segovia, va acudir a Siena per impartir cursos de viola i de música antiga, substituint a l’eminent guitarrista a l’Accademia Musical Chigiana. En aquesta institució fundà el Concurs Internacional de Viola Matilde Cuervas en memòria de la seva primera esposa. El 1963 va contraure matrimoni novament amb la cantant portuguesa Maria Adelaide Robert. El 1964 inicià els cursos internacionals a Lleida i Cervera sobre guitarra, llaüt i viola de mà, que van adquirir una enorme popularitat.
Propietari d’una tècnica depurada i d’una exquisida sensibilitat, va ser considerat un clàssic en la interpretació de les obres. Sempre preocupat per aconseguir la màxima puresa en el so, utilitzava únicament el tou dels dits en la pulsació, evitant d’aquesta manera les estridències que tant enlletgeixen algunes interpretacions. El seu fraseig era proverbial en la seva eloqüència i capacitat expressiva, i va ser apreciat pels seus contemporanis com un dels intèrprets més complets i dotat de l’època. La seva tasca com a musicòleg va quedar reflectida en els seus estudis i edicions sobre la música dels violistes del Segle d’Or, en els que aplicà sempre el concepte de pràctica interpretativa amb criteris historicistes per reviure amb la màxima fidelitat la sonoritat, afinació i tècnica de la música antiga. Destaquen els seus treballs com a col·laborador a l’Institut Espanyol de Musicologia del Consell Superior d’Investigacions Científiques. Com a compositor escrigué estudis i danses per a guitarra en els que es percep la influència de F. Tàrrega i de M. Llobet. Les seves obres són essencialment guitarrístiques que demanen gran tècnica instrumental, tot i que no falten també les obres amb component didàctic i les de caràcter etnogràfic.
L’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida honra la memòria del mestre convocant anualment el premi d’investigació i estudis musicològics que porta el seu nom i que ha estat guanyat per prestigiosos musicòlegs en les seves diverses edicions.

Albéniz, Isaac, 1860-1909

  • 54331489
  • Persona
  • 1860-1909

Isaac Albéniz i Pascual, va néixer a Camprodon el 29 de maig de 1860 i va morir el 18 de maig de 1909 a Cambo-les Bains (França).
Va ser un compositor i intèrpret de piano català de renom internacional. Va escriure obres per a piano, sis òperes (més una d'inacabada i tres d'esbossades) i més de dues dotzenes de cançons, així com diversos temes orquestrals i de cambra. La península Ibèrica i els seus paisatges foren per a ell font d'inspiració inexhaurible.
Albéniz va morir relativament jove, als 49 anys, però la seva vida va ser intensa i va estar marcada per un constant anar i venir entre nombroses ciutats. Aquest caràcter obert, plural i divers, es reflecteix en les seves amistats, entre les quals destaca la de Fernández Arbós, Granados, Dukas i els pintors modernistes Ramon Casas o Santiago Rusiñol.
Gràcies als seus esforços com a empresari, director, pianista i compositor, es convertí en el primer músic català que aconseguí fama internacional. La seva música per a piano, sobretot la col·lecció de poemes simfònics Iberia, va ampliar el camp tímbric del piano i la seva expressivitat.

Resultats 1 a 10 de 1078